Masclisme i feixisme

Viure Sant Boi 12/19

Escric aquest article amb els ressons encara de la polèmica suscitada entre les provocadores actituds de Vox i les activitats contra la violència masclista. Voldria fer algunes reflexions sobre aquest tema. D’entrada no sembla lògic que ningú s’oposi a la condemna de la violència masclista ni al suport a les seves víctimes no obstant això hi ha qui ho fa, anava dir que indirectament però en realitat és bastant directament, l’excusa és la següent: «ens oposem a tota mena de violència per igual», ara, això és cert? La veritat és que no, una oposició per igual implica el desig de restablir o mantenir una igualtat -perduda o mai aconseguida-, això significa aplicar les mesures necessàries perquè qui no estigui prou protegit i/o parteixi d’una situació d’inferioritat o desigualtat passi a estar prou protegit i passi a estar en peus d’igualtat. A això van encaminades les mesures contra la violència de gènere i les mesures en pro dels drets de les dones -que no impliquen menyscapte dels drets dels homes, impliquen tenir els mateixos uns que uns altres-. Per tant el fet d’oposar-se a aquestes mesures no va en pro de la igualtat sinó contra ella, significa dir «les coses ja estan bé com estaven» ergo… «Ja està bé que les dones tinguin menys drets que els homes i que s’admeti la mà dura d’aquests respecte a elles», aquesta és la igualtat que defensa Vox, el «mantenir les coses igual que estaven», aquesta és la igualtat que defensa el feixisme. Perquè Vox és feixisme, no anem amb termes mitjans, les coses pel seu nom.

Eleccions anticipades

Viure Sant Boi 10/19

Eleccions anticipades
Voldria fer alguna reflexió davant les eleccions convocades pel pròxim mes de novembre. És ja típic i tòpic el dir que aquesta situació mostra un fracàs del parlamentarisme, ara bé, podem pensar que aquest fracàs es queda en això o té unes arrels més profundes? Per començar dir que una situació puntual pot considerar-se una anomalia però una situació recurrent cal començar a considerar-la d’una altra manera. E n l’Estat ens comencem a trobar amb una seqüència de repeticions electorals -amb l’excepció del món municipal, que per les seves característiques no pot avançar cap elecció- gairebé a tots els nivells institucionals. Així des de l’any 2015 fins a l’actualitat ens trobem amb tres eleccions generals i dues catalanes, que passaran a ser quatre generals i ja veurem si altres catalanes. És a dir, gairebé sortim a una o dues eleccions per any. Quan una situació excepcional deixa de ser una excepció ens trobem davant una pauta. Al marge del que es pugui dir dels protagonistes polítics amb noms i cognoms -de persones i de partits-, al marge de la responsabilitat que se’ls pugui adjudicar per la seva incapacitat negociadora, trobem la qüestió estructural. Així, des d’aquesta segona perspectiva el primer que podem dir és que estem davant una crisi del sistema, el “turnisme” establert en la transició -calcat del de la restauració borbònica de finals del segle XIX- sembla que ja no és vàlid, ara bé, el cas és que per ara no hi ha res que el substitueixi. Crec que ens podem preguntar, estem davant d’un canvi de paradigma o merament davant un “impasse”?